Blancanive

Blancanive esse un conto de fees famosissime de origine german scribite pro le prime vice in le seculo 19. Le Fratres Grimm relaxava le version final de iste conto in 1857, publicante lo in lor Contos pro pueros e le focar sub le titulo de Schneewittchen.[1][2]
Le conto exhibi elementos recognoscibilissime, sicut le speculo magic, le pomo invenenate, le feretro de vitro e plure personages memorabile, quales le regina prave e le septe nanos.
Intriga
[modificar | modificar fonte]
Il habeva olim, multe tempore retro, un regina suente qui sedeva apud un fenestra aperte dum un copiose nivata hibernal. Sine voler lo, illa se forava un digito con un aco, et ex illo il sortiva tres guttas de sanguine que finiva super le nive justo descense sur le base nigre del fenestra. Igitur, interea illa admirava le vista ante de illa ipse, illa exprimeva un desiro, “Oh, io volerea multissimo un filia con un pelle tam blanc quam le nive, le capillos nigre sicut ebeno e le labios assi rubre que illos pare sanguine!” Qualque tempore desde tunc, le regina moriva interea illa parturiva, sed, malgrado hoc, illa succedeva in dar a su filia le nomine de “Blancanive”. Un anno postea, le patre de Blancanive – le rege – se remaritava: su nove uxor esseva pulchrissime, sed etiam un femina vanitose qui practicava le magia in secreto. Le nove regina possedeva un speculo magic, e omne matino illa lo peteva, “Speculo mie, esque tu sape qui esse le femina le plus pulchre de tote le regno?” Le speculo respondeva semper que le plus pulchre esseva exactemente illa. Le regina esseva semper satisfacte per le responsa, quod illa sapeva que le speculo nunquam diceva mendacios. Quando Blancanive compliva septe annos, su pulchritude jam superpassava le de su matrastra. Quando ista poneva al speculo le solite question, illo assereva que iste vice le plus pulchre in veritate esseva Blancanive.[1][3]
Le regina se fureva quia le revelation. Assi, illa deveniva invidiose e, desde tunc, illa incipeva a odiar Blancanive. In fin, illa ordinava a un venator de conducer Blancanive a un silva e occider la. Como proba del occision del puella, le regina exigeva le corde de Blancanive. Le venator guidava Blancanive al silva, sed, interea ille essayava de occider la, ille se firmava vidente que le puella habeva comenciate a plorar. Blancanive tunc realisava le intriga que su matrastra habeva orchestrate pro dupar la, e illa diceva al venator, “Que vos habe misericordia de me, senior chassator! Isto non esse justitia! Io escappara ex domo e nunquam io redira!” Le venator, emovite per le lacrimas e parolas de Blancanive, decideva dunque de sparniar la e apportava al regina le corde de un porco singular.[1][3]
Post promenar se per le silva pro horas, Blancanive discoperiva un casetta vermente parve que appertineva a un gruppo de septe nanos. Quod il habeva nemo in le domo, illa dinava con vivandas que illa habeva invenite ibi, bibeva un pauco de vino e postea illa iva a relaxar se in le lecto que la placeva plus. Quando le nanos rediva a casa, illes notava le stato de disordine in le qual lor domo se trovava, e tosto pensava que un fur habeva entrate. Illes iva a controlar omne angulo del casa, quando illes inveniva Blancanive, addormite sur un del lectos. Illa se eveliava et explicava quomodo su matrastra habeva essayate de disfacer se de illa e mesmo de facer la occider. Le nanos se emoveva e decideva de lassar que le puella remane e que labora in lor domo qua un serviente. Illes la diceva de facer attention quando illa esse sol in domo e de lassar que nemo entra interea illes travalia sur le montanias.[1][3]
Blancanive cresceva in un juvene femina vermente pulchre e gratiose. Interea, le regina – qui credeva de esser se disfacte de Blancanive pro semper – iva de novo a su speculo pro interrogar lo, “Speculo mie, esque tu sape qui esse le femina le plus pulchre de tote le regno?” Le speculo igitur diceva que Blancanive esse non solo adhuc le plus pulchre, sed illo etiam revelava al regina prave que le puella se cela in le domo del nanos.[1] Le regina se incholerisava e decideva de ir a occider la personalmente. Illa se disguisava de vetere venditrice ambulante e donava a Blancanive un corset multicolor. Le regina la adjutava a induer le corset assi strictemente que Blancanive suffreva subito un syncope; quando le nanos arrivava in domo, illes eveliava Blancanive disnodante le corset. Postea, le regina se disguisava de pectinatrice e arrangiava le capillos de Blancaneve con un pectine invenenate. Le puella succumbeva al veneno, sed illa esseva comocunque curate per le nanos quando illes removeva le pectine ab su capite. In fin, le regina se disguisava de paisana e dava a Blancanive un pomo invenenate. Blancanive non acceptava subito le dono, e assi le regina se faceva vider a morder lo. Le regina, tamen, habeva manducate solo le parte blanc – le bon – lassante le parte rubre – le invenenate – al puella, qui incipeva a manducar lo sine pavor. Blancanive se sopiva e affundava in un coma profunde; le regina pensava dunque de haber finalmente triumphate. Iste vice, le nanos non esseva capace de eveliar la e, quod illes pensava que illa esseva morte, la mitteva in un feretro de vitro e celebrava su funeral.[1][3]
Qualque tempore desde tunc, un pulchre principe venante in le silva inveniva le feretro de Blancanive. Post audir le historia del juvena per le septe nanos, le principe recipeva le permission de transportar le cadavere de Blancanive al castello del patre de ille ubi illes poterea interrar la. Interea illes la transportava, un del servitores del principe impingeva e perdeva le equilibrio. Le motion dava un succussa a Blancanive, qui expueva le fragmento del pomo invenenate que illa adhuc habeva incastrate in su gorga, e assi illa se eveliava como per magia.[4] Le principe jubilava pro hoc e declarava su amor pro Blancanive, qui acceptava subito su proposition de maritage. Illes invitava omne persona del regno a lor nuptias, excepte le matrastra de Blancanive.
Le regina – etiamnum convincte de esser se disfacte del filiastra – iva de novo de su speculo pro inquirer lo re qui esse le plus pulchre. Le speculo la diceva que il habe le sponsa de un principe qui esse plus pulchre quam le regina ipse. Le regina decideva dunque de ir a spionar al nuptias pro vider qui esseva iste princessa assi pulchre. Quando illa arrivava in le festa, tamen, le regina se incholerisava multo quando illa comprehendeva que le sponsa del principe in question esseva in veritate le filiastra sue de illa ipse: Blancanive in persona. Le regina essayava de nocer al juvena pro un ultime vice, sed le principe comprehendeva subito que iste femina esseva un menacia pro su nove uxor. Como punition pro essayar de occider su sponsa, le principe commandava al regina de induer un par de calceos de ferro – rubre ignee post esser calefacte sur le foco – e la coageva a dansar assi usque illa cadeva per terra completemente morte. Con le morte del regina, le nuptias de Blancanive e del principe procedeva sin problemas e le duo viveva felice e contente.
Galeria de illustrationes
[modificar | modificar fonte]- Le illustrationes per Franz Jüttner ex le libro Sneewittchen (1905)
-
1. Le regina interroga le speculo re qui esse le plus pulchre
-
2. Blancanive vade per le silva
-
3. Le nanos inveni Blancanive addormiente
-
4. Le nanos lassa Blancanive a incurar se de lor casetta
-
5. Le regina visita Blancanive
-
6. Le regina invenena Blancanive
-
7. Le principe succede in eveliar Blancanive
-
8. Le regina causa disordine in le nuptias de Blancanive
Referentias
[modificar | modificar fonte]![]() |
Wikimedia Commons ha files multimedia de: Blancanive |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Jacob Grimm & Wilhelm Grimm: Kinder- und Hausmärchen; Band 1, 7. Ausgabe (children's and households fairy tales, volume 1, 7th edition). Dietrich, Göttingen 1857, page 264–273.
- ↑ (2014-10-19) The Original Folk and Fairy Tales of the Brothers Grimm: The Complete First .... Princeton University Press. ISBN 978-1-4008-5189-8.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 English translation of the original
- ↑ (2014) The Original Folk and Fairy Tales of the Brothers Grimm: the complete first edition.. Princeton: Princeton University Press. ISBN 978-0-691-16059-7. OCLC 879662315., I pp. 184-85.